Els temes inclosos en aquest apartat són:
Europa neix amb l'acceptació d'un Déu únic
(...) [l'autor del llibre] proposa un viatge apassionant als principals escenaris de la memòria europea.
Una Europa que neix amb l'acceptació d'un Déu únic per part de Constantino (...). Una Europa que es va fer inevitable vers el 570 quan uns monjos van afirmar que el futur exigia sostenir el passat i van organitzar el 'scriptorium'; i que es va descobrir a sí mateixa el segle VII a través d'un fet decisiu: l’hègira del Profeta el 16 de juliol de 622. L'aparició de l'islam va traçar el seu perfil. (...)
Des dels primers segles medievals Europa va vincular l'èxit a la victòria en els camps de batalla. Darrera d'ella hi havia lama de Déu. Des de llavors el seu devenir va quedar jalonat per una cadena d'escenaris bèl·lics que van decidir la seva sort. (...)
Joan-Lluís Palos, recensió del llibre 'Europa. Las calves de su historia' de José Enrique Ruiz-Domènec, ¡Basta ya de autoflagelarnos!, La Vanguardia 7-04-2010.
Rectificació d'una obertura
El Vaticà ha decidit mantenir en els seus càrrecs a dos bisbes auxiliars de Dublin que el darrer desembre es van veure obligats a dimitir, contra la seva voluntat, després de ser criticats en un informe sobre abusos sexuals a nens a Irlanda succeïts els darrers 40 anys. La decisió de Benedicte XVI (...) s’interpreta com un cop dur contra l’arquebisbe de Dublin, Diarmuid Martin, partidari de la mà dura amb la jerarquia eclesiàstica acusada de col·laborar en l’encobriment de sacerdots pederastes.
(...) La dimissió [dels dos bisbes auxiliars] va ser anunciada en una carta conjunta llegida als feligresos de Dublin a la missa de Nadal del darrer desembre.
El refús del Vaticà a aquesta dimissió ha estat anunciat de forma molt discreta. L’arquebisbe Martin l’ha fet públic aprofitant una llarga carta tramesa a totes les parròquies (...).
I, sense que sembli venir a compte, escriu: “Després de la presentació de les seves dimissions al Papa Benedicte, s’ha decidit que [els dos bisbes] continuïn sent bisbes auxiliars i se’ls assignarà noves responsabilitats dintre la diòcesi.”(...)
Les ara frustrades renúncies són conseqüència d’un informe del Govern irlandès que va concloure que la jerarquia de l’Església va ocultar a la policia les acusacions de pederàstia contra 170 sacerdots des dels anys setanta fins mitjans del noranta. Els líders eclesiàstics de Dublín no van començar a informar del problema fins 1995, però després van continuar mantenint l’assumpte en secret fins l’arribada de l’arquebisbe Diarmuid Martin el 2004. (...)
Des que el 2004 lidera la diòcesi de Dublín, Martin ha renegat de la política dels seus predecessors d’ocultar els abusos sexuals dels seus sacerdots i limitar-se a traslladar als responsables o sospitosos d’abusos a altres diòcesis d’Irlanda, Regne Unit o Estats Units. Per als sectors més lliberals de l’Esglèsia, la decisió de Benedicte XVI de desautoritzar-lo “significa una bufetada al lliberal i reformista bisbe Diarmuid Martin, un home que té tant suport popular que podria guanyar les eleccions presidencials del proper any” (...). Però no només és un bufetada a l’arquebisbe, sinó sobretot una bufetada a la política que representa Martin de mà dura amb els encobriments”.
Walter Oppenheimer, El Papa rechaza la dimisión de dos obispos por los abusos en Irlanda, El País, 12-08-2010.
