El poder de fer córrer un vel



Abusos endèmics tapats
Un informe de gairebé dues mil pàgines sobre els abusos soferts per nens i nenes a mans de l’Església Catòlica irlandesa denuncia violacions, assetjaments sexuals, pallisses i un règim disciplinari propi d’una penitenciaria de màxima seguritat. Però la cosa no acaba aquí. No va haver-hi detencions, ni processos criminals ni judicis. No es va nombrar ni les víctimes ni als seus botxins. Com si mai hagués passat res.
Una investigació del Govern de Dublin sobre el comportament del responsables d’orfenats i ‘escoles industrials’ per a nens problemàtics o abandonats conclou que “els abusos sexuals van ser endèmics i molts homes i dones no s’han pogut recuperar ni física ni emocionalment dels danys”.
El procés ha durat nou anys. (...), més de dos mil han narrat les seves històries de terror a la comissió investigadora. Però no esperaven que el Govern –en una solució molt irlandesa i que revela el poder que encara té l’Església- decidís conformar-se amb la denúncia i córrer un espès vel.(...).
Els orfenats, reformatoris, bugaderies i ‘escoles industrials’ regentades per institucions catòliques van ser establerta a Irlanda el 1868. Després de la independència, el govern va decidir mantenir-se al marge per no ferir a la tot poderosa Església catòlica. Van ser tancats a mitjans dels anys vuitanta, quan els abominables abusos var sortir a la llum.
El cardenal màxima autoritat religiosa del país, ha demanat públicament perdó i diu estar “avergonyit”. Però els sis volums de l’informe són com un llençol blanc tacat de sang: apareixen la descripció dels delictes, però no els noms dels criminals.
Rafael Ramos, Ángeles y demonios, La Vanguardia 21-05-2009.

Excuses bostonianes
La diòcesi de l’arquebisbe de Boston (...) com totes les altres, no tenia una estructura organitzativa que els permetés detenir als clergues pederastes.
A Estats Units no hi ha cap tipus de codi ètic per als religiosos ja que se suposa que haurien de seguir la llei de la caritat. Això significa que si un clergue sap que algun altre està abusant de nens, no té un mecanisme clar per procedir.
L’escàndol es va mantenir en secret, es va indemnitzar d’amagat als familiars. Sí, hi havia una cultura de silenci en relació amb aquest tema (...).
Si jo soc un sacerdot i crec que un altre està abusant de nens però no tinc garanties i ningú em diu el que haig de fer ... En els anys seixanta, les persones no sabien com reconèixer la pederàstia i en certa mesura es va veure reforçada la idea que no feia falta fer res al respecte. Crec que avui queda clar que fa falta reaccionar immediatament, però teníem una espècie de model que consistia en el silenci.
Històricament, els catòlics de Boston sempre han estat perseguits, així que comptaven amb una protecció per part dels seus superiors (...).
Una monja encarregada d’assignar els capellans a les esglésies (...) es va queixar als seus superiors del que estava passant, va dir el que moltes persones ja sabien, i el bisbe li va ordenar: “Oblida-ho”.
Ima Sanchís, entrevista a Jean Bartunek (Psicòloga social), “La Iglesia debe seleccionar más al personal religioso”, La Vanguardia 18-08-2009.