(...) aquests mitjans [audiovisuals de caràcter públic] no solen ser altra cosa que mers instruments al servei del govern de torn. Ara bé, tampoc els mitjans de comunicació audiovisuals de caràcter privat estan exemptes de coaccions polítiques.
(...) és evident que aquests grups mediàtics [empresarials de comunicació] tenen molt poder ja que exerceixen una gran influència. Per tan, cal prendre mesures per garantir la seva independència.
(...) Dos són els principals mitjans a través dels quals els poders públics influeixen en els mitjans privats de comunicació.
En primer lloc, a través de les autoritzacions administratives per a l’apertura de noves emissores o de la utilització de les ones per a ràdio i televisió(...) En segon lloc, el poder polític subvenciona directament als grups privats de comunicació mitjançant l’aplicació de reglaments administratius els quals, en molts casos, ofereixen al poder una amplíssima discrecionalitat, mitjançant la qual premia als submisos i castiga als crítics.
Però també existeixen les subvencions indirectes o encobertes mitjançant l’anomenada publicitat institucional (...)
Com es pot solucionar el problema? Òbviament no és fàcil (...) caldria constituir uns consells reguladors independents dels poders públics (...) La qüestió, com és obvi, és qui nomena als components d’aquests consells: aquí rau el cor de la qüestió i cap solució és perfecta(...) [i] sense opinió pública lliure no hi ha institucions polítiques democràtiques.
Francesc de Carreras, Poder política y medios privados, La Vanguardia 31-01-2008.
