Història per entendre l’embolic pederasta*


El vell i savi capellà rural de Georges Bernanos resumia els problemes de l'Església romana en una quarta: la distància que hi ha entre la bragueta i la butxaca. Es referia als escàndols sexuals i al poder dels diners. Una quarta és la mesura entre la punta del polze i la del dit petit. En aquest pam ha hagut de lluitar el papa Benet XVI des que el 24 de març de 2005, amb Joan Pau II ja moribund, l'encara cardenal Joseph Ratzinger va clamar contra "la brutícia" que habita en el catolicisme jeràrquic. El seu recorregut vital fins arribar enguany a demanar perdó a les víctimes d’abusos, i a ordenar públicament "tolerància zero" davant de la pederàstia i altres pecats que siguin delictes civils, ha estat ple d'espines i resistències, també entre membres de la Cúria , que és com es diu el Govern de l'Estat de la Santa Seu.
Ratzinger va parlar per primera vegada contra "la brutícia" clerical durant el via crucis de la Setmana Santa de 2005, davant del Coliseu romà. Aquell crit d'alarma li va valer el pontificat. Tres setmanes més tard, els 114 cardenals arribats des de tota la cristiandat catòlica per buscar en conclave el substitut del polonès Wojtyla el van triar Papa, tot i que en aquell moment el savi cardenal alemany ja tenia 78 anys -tres anys més de l'edat de jubilació dels bisbes- i una salut trencadissa.
Alarmats i aclaparats pels escàndols que acorralaven a la seva església en nombrosos països, la decisió dels coneguts com Prínceps de l'Església semblava lògica. "Quanta brutícia a l'Església i entre els que, pel seu sacerdoci, haurien d'estar lliurats al Redemptor! Quanta supèrbia! La traïció dels deixebles és el major dolor de Jesús. No ens queda més que cridar: "Kyrie, eleison. Senyor , salva'ns ", havien escoltat en boca del llavors prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe durant l'oració de la novena estació del via crucis.
Va ser a la premsa nord-americana des d'on es van llançar els primers i els més gruixuts pedregades contra el Vaticà, en forma de notícies sobre sacerdots i fins i tot bisbes que portaven anys abusant sexualment de nens i nenes confiats al seu ministeri moral. Les dades eren aclaparadores, amb milers de noms de culpables i víctimes, i també amb testimonis sobre com els prelats havien maquinat meticuloses operacions de silenci, amb trasllats de clergues pederastes d'una diòcesi a una altra per protegir-los, i amb indemnitzacions a les víctimes a canvi de lliurar als delinqüents de la justícia civil.
"Som pastors, no policies", es disculpaven els jerarques. "Si no podem ser castos, almenys siguem cauts", aconsellaven de vegades, amb una altra de les ironies del simpàtic capellà rural de Bernanos. Aquest va ser l'esperit amb que durant segles s'havia enfrontat l'Església romana als comportaments dels clergues lliurats a vicis i plaers massa mundans.
Molts altres prelats atribuïen els escàndols a campanyes dels enemics de l'Església. Aquesta va ser la tesi de Ratzinger durant una visita, el novembre de 2002, a la Universitat Catòlica de Múrcia per parlar sobre Jesucrist, camí, veritat i vida. Un periodista li va preguntar si creia que "els escàndols provocats als Estats Units eren fruit d'una campanya mediàtica". Això va ser el que va dir llavors el futur papa: "Personalment estic convençut que la presència mediàtica constant dels pecats dels sacerdots catòlics és una campanya planejada, ja que el percentatge d'aquests escàndols no és més alt que en altres categories professionals, i fins i tot és menor. La constant presència d'aquestes notícies no es correspon amb l'objectivitat de la informació estadística dels fets. Un arriba a la conclusió que es tracta d'una campanya intencionada i manipulada amb un desig exprés de desacreditar a l'Església ". No van faltar, fins i tot, les veus en el Vaticà que van atribuir la campanya a una venjança de l'entorn de l'expresident George W. Bush contra Joan Pau II per haver condemnat la invasió i la guerra de l'Iraq.
Al marge de conjures o judicis d'intencions, les dades ofertes per la premsa més seriosa -un dels informes publicats als Estats Units va ser guardonat amb el Premi Pulitzer- resultaven incontestables. S'estaven produint, a més, any rere any, severes condemnes judicials en nombroses diòcesi, amb milionàries indemnitzacions a les víctimes, que amenaçaven amb la fallida de arxidiòcesi com la de Boston.
És en aquesta allau de males notícies veritables quan Joan Pau II es veu forçat a demanar a Ratzinger que s'ocupi de l'assumpte. És probable que fos el propi cardenal alemany qui reclamés al Papa aquest encàrrec, amb gran disgust dels cardenals Angelo Sodano i Tarcisio Bertone, partidaris de rentar la roba bruta a casa.
Per al sacerdot Juan Rubio Fernández, director de la revista catòlica Vida Nova, la data del 27 de novembre de 2004 va ser el dia de la "conversió del Papa" (...). Rubio ha fet un meticulós seguiment d'aquest procés en un llibre publicat aquesta setmana per l'editorial bilbaïna Desclée De Brouwer amb el títol Tolerància zero. La croada de Benet XVI contra la pederàstia en l'Església.
Sense descartar la tesi d'una campanya mediàtica contra l'Església - "les paraules de Ratzinger a Múrcia no estaven exemptes totalment de raó perquè no han faltat mentides, tergiversacions, sensacionalismes i una bona dosi d'agressivitat" -, Rubio reconeix que va ser la premsa la que ha obligat a l'Església catòlica a canviar "la forma tradicional d'abordar el problema". Afegeix: "L'Església no pot tenir por de la veritat, encara que aquesta veritat i transparència la porti al sofriment. Es tracta de saber treure de la llimona llimonada".
Segons Juan Rubio, hi ha un abans i un després de la pederàstia a l'Església després d'aquestes decisions del Papa, tant que "el pròxim conclave estarà marcat per aquest tema i serà una mica decisiu en el perfil del nou papa". Tampoc descarta el director de Vida Nova que els escàndols passats tinguin conseqüències en el procés de beatificació de Joan Pau II.
La veritat és que quan Ratzinger va prendre la decisió de canviar de rumb -i de normes legals- per combatre la pederàstia era ja massa tard. La brutícia havia saltat per la finestra, amb greu dany per a la fama i el prestigi de les jerarquies del catolicisme. Des de llavors fins ara, cada any han estat annus horribilis al Vaticà, perquè després van arribar en cascada les pitjors notícies d'abusos i complicitats també a Irlanda, Alemanya, Bèlgica, Itàlia i Espanya, entre altres països.
Quan va caure Benet XVI del cavall aparentment encobridor, per encapçalar, ja sense embuts, el combat contra la impunitat dels culpables i el silenci de les jerarquies? Va ser el 27 de novembre de 2004, curiosament el mateix dia en què Joan Pau II es prestava a presidir a Roma una multitudinària celebració dels Legionaris de Crist (LC) amb el seu fundador, Marcial Maciel, en primer pla.
"És un exemple per a la joventut", va piropejar aquest dia el Pontífex al ja notori pederasta Maciel. Va ser una altra humiliació a les incomptables víctimes del poderós legionari. Hores més tard, el cardenal Ratzinger signava el decret pel qual s'iniciava oficialment una investigació sobre el fundador del moviment. Maciel havia acompanyat a primera fila a Joan Pau II en els viatges a Mèxic el 1979, 1990 i 1993, quan ja eren un clam les denúncies contra ell. També entrava en els més alts despatxos del Vaticà com Perico per casa seva, moltes vegades amb sobres amb milers de dòlars per afalagar cardenals pels seus silencis i complicitats.
Durant dècades, el sacerdot Maciel i alguns dels seus lloctinents van sotmetre a abominables abusos a centenars de nois, especialment en el seminari de Ontaneda (Cantàbria). Només després de la mort del Papa polonès, el 2005, el pretès pederasta i pare de diversos fills amb diverses dones va ser eliminat del seu enorme poder, amb l'ordre contundent d'allunyar-se de Roma. Es va recloure a Mèxic. Va ser el seu únic càstig en vida. Va morir el gener del 2008, als 88 anys.
Aquest dijous passat, un dels principals legionaris a Espanya, el sacerdot Santiago Oriol, ha anunciat que abandona la Legió. S'ha atipat d'esperar solucions dignes davant els abusos del fundador i l'encobriment dels seus col·laboradors. La gota que va fer vessar el got de la seva paciència ha estat l'extensa carta pública del delegat pontifici per a la LC i el Regnum Christi -el grup de laics de la Legió-, l'arquebisbe Velasio de Paolis, confirmant en els seus llocs als directors i superiors del moviment. A la missiva, De Paolis, nomenat cardenal la setmana passada, subratlla que Benet XVI "ha renovat la seva confiança" en la congregació. Santiago Oriol anuncià la seva marxa de la Legió davant els pares d'alumnes de l'escola Everest que la Legió té a Pozuelo (Madrid). Era el seu director i impulsor principal.
Els Oriol -ara quatre homes sacerdots legionaris i una germana que està al capdavant de les dones consagrades del moviment, descendents d'una poderosa nissaga política durant el franquisme- van estar en l'origen de la reeixida extensió de la Legió de Crist en l'Espanya de la postguerra, juntament amb el llavors ministre d'Afers Exteriors, Alberto Martín Artajo. Per això han donat diners i hisendes, inclosos gran part dels terrenys on s'aixeca la legionària Universitat Francisco de Vitòria a Pozuelo de Alarcón (Madrid).
Davant tants successos escandalosos, la disculpa del contuberni anticlerical i ateu queia pel seu propi pes. Al marge d'excessos en alguns mitjans de comunicació grocs, els documents oficials del Vaticà, una i altra vegada reproduïts, deixaven clar que hi havia hagut a la Cúria, durant dècades, una intenció ferma d'ocultar els abusos sexuals de clergues i fer oïdes sordes a les denúncies de les víctimes.
Ratzinger ho sabia, perquè ell mateix havia signat algun d'aquests documents. Davant de qualsevol denúncia cal assegurar la reserva total, es deia en una instrucció papal de 1962. També era conscient de la "brutícia" i la "supèrbia" que se seguia actuant en algunes esglésies nacionals i en despatxos de la pròpia Cúria.
És en aquest ambient d'inquietud en què es va produir la seva ascensió al Pontificat romà. Si la situació era tan greu com clamava el cardenal alemany, els seus companys de feina al conclave anaven a considerar l'únic capaç -per coneixement i per autoritat -de arreglar-la. Qui podia conèixer millor els pecats i delictes del cristianisme romà que el president de la Pontifícia Congregació que antany va portar el nom terrible de Sant Ofici de la Inquisició? El teòleg Ratzinger havia dirigit aquest organisme des de 1981, amb mà de ferro.
Tampoc ignorava el nou Papa que anava a estar sol en la tasca, llevat que realitzés canvis radicals. No els va fer. En l'anomenada eufemísticament Ciutat Santa, el poder ha seguit aquests anys en mans dels de sempre, amb alguns canvis per raons d'edat. És el cas del cardenal Angelo Sodano, número dos de Joan Pau II i protector del fundador dels Legionaris. Ha estat substituït per un altre italià, Tarcisio Bertone, igual de immobilista, també amic de guardar a casa la roba bruta.
Va ser el cardenal Bertone qui va venir a Madrid el 2009, en viatge privat, a apaivagar a una filla de Maciel que amenaçava amb fer pública la seva situació si el Vaticà l'abandonava a la seva sort després de la mort del pare. Hi va haver acord. Però després s'ha sabut que no era l'única hereva del fundador legionari. Maciel tenia altres fills amb altres dones en altres països, alguns amb les seves reclamacions en mans d'advocats. Massa enuig per a un Papa que havia contemplat durant anys, impassible però escandalitzat, com el sacerdot mexicà gaudia de les complaences del seu antecessor i d'una part dels cardenals. La seva conversió cap a la tolerància zero, caigués qui caigués, havia de ser radical a partir de l'escàndol Maciel. No sempre veu complerts (o fa complir) els seus desitjos.
Juan G. Bedoya, El Papa ha dicho basta, El País 31-10-2010.