En el món actual, les Esglésies s’han convertit en un factor de conflicte i un obstacle per a la “salvació”, sigui això el que sigui. Sobreviuen perquè les seves jerarquies volen conservar el poder i els seus privilegis.
(...) La tesi que vull presentar aquí és que les religions estan mortes, i mereixen estar mortes (...) El que està mort, en un sentit més profund, són les religions “morals” com garantia de l’ordre racional del món.
La institucionalització de les creences, que va donar origen a les Esglésies, va incloure (no sé si només a la pràctica o com factor necessari) una reivindicació del poder històric, en el sentit que era gairebé natural i necessari que una religió moral es convertís en una institució temporal poderosa. És el que sembla haver succeït amb el catolicisme, però es poden veure molts altres fenòmens similars en la història de les religions. Inclús el budisme va engendrar un Estat, el Tibet dels lames (...) Arreu –per exemple en l’hinduisme-, el mateix fet que existeixi una diferència entre clergues i llecs fa que la religió es converteixi en una institució, l’objectiu principal de la qual és sempre la seva pròpia supervivència. (...) la mort de les religions institucionalitzades no significa que no tinguin legitimitat. Senzillament, arriba un moment en el qual ja no són necessàries. I aquest moment és la nostra època, perquè, com es pot veure en molts aspectes de la vida actual, les religions ja no contribueixen a una existència humana pacífica ni representen ja un mitjà de salvació. La religió resulta un poderós factor de conflicte en moments d’intercanvi intens entre mons culturals diferents.
(...) en el món actual, sobretot en l’Occident industrial, la religió com institució s’ha convertit en un factor de conflicte (...) La religió que està mora és la religió-institució, la qual va contribuir enormement al desenvolupament de la civilització però, al final, es va convertir en un obstacle.
(...) La lluita contra la supervivència de les religions de les quals parlo té poc a veure amb la negació racionalista de tot significat als sentiments religiosos.
(...) L’oposició [de l’Església catòlica] contra qualsevol forma de llibertat d’elecció en tot el relacionat amb la família, la sexualitat i la bioètica és continua i intensa, sobretot en països com Itàlia i Espanya. Tinguem en compte que l’Església s’oposa a lleis que no obliguen, sinó que només permeten la decisió personal en aquests assumptes.
(...) Mentre no s’elimini l’aspecte autoritari i de poder de les religions, serà impossible avançar vers l’enteniment mutu entre les diverses cultures del món.
Aquesta conclusió pot semblar paradoxal, ja que, en general, s’ha considerar que la religió era un mitjà d’educar a la humanitat vers la caritat, la pietat i la comprensió. En molts sentits, la compassió sembla ser la base fonamental de tota experiència religiosa. (...) l’era de la religió-institució s’ha acabat i la seva supervivència només es deu als esforços de les jerarquies religioses per conservar el seu poder i els seus privilegis. (...) Segurament, el verí de l’universalisme es va estendre pel món gràcies als conqueridors europeus, els quals són responsables de l’estricta associació entre conversió (al cristianisme (...)) i imperialisme (...).
Gianni Vattimo, ¿Es la religión enemiga de la civilización?
