Espanya és (...) el país d’Europa amb major nombre de professors universitaris amb relació a la seva població. Hi podem afegir que el nostre país es troba, en canvi, en les posicions més baixes del ranking del continent de les xifres de personal al servei de l’administració de justícia respecte al total d’habitants. Algú hauria d’explicar, potser, les raons d’una assignació de recursos humans tan particular.
(...) Es dóna l’estranya circumstància que, des de fa molt temps, les universitats amplien generosament les plantilles de docents dels centres en que no hi fan cap falta i neguen recursos on sí són necessaris. En la majoria de facultats i escoles, els estudiants gaudeixen de veritables ‘professors particulars’. En altres, els alumnes són tractats com autèntics xais apilats viatge a l’escorxador.
(...) L’antic absentisme del professor universitari, contra el qual els estudiants demòcrates dels anys 1960 i 1970 ens hi varem mobilitzar massivament, ha reaparegut sota robes més variades i les més pintoresques ‘justificacions’.
Les conseqüències d’aitals abusos són fàcils d’imaginar. És impossible gestionar decentment grups d’estudiants de la mida a la que m’estic referint. Més enllà d’un màxim de 40/50 alumnes per grup, no és possible efectuar un seguiment individualitzat i una avaluació continuada. La transformació dels estudis vers un nou sistema, com pretén el pla Bolonya, no ha servit per modificar ni un mil·límetre l’aberrant distribució dels recursos docents a les universitats públiques. Al revés, el problema s’ha anat aguditzant en els darrers anys.
Per als professors, l’experiència és astoradora: només la correcció d’una dotzena de proves, exercicis o treballs per cada estudiant absorbeix tot el temps disponible. La possibilitat de comentar els resultats amb els alumnes –la base del nou sistema de docència- és nul·la. La sobrecàrrega de treball implica condicions laborals intolerables i, per això mateix, atempta contra la salut dels professors.
Per als estudiants i les seves famílies, es tracta d’un frau massiu que ningú se’n responsabilitza. Se’ls enganya Amb l’argument fal·laç de l’alt cost per alumne de l’ensenyament universitari, quan, en realitat, ells estan subvencionant les condicions autènticament sumptuàries de professors i alumnes d’altres centres, Això dóna la raó a la desconfiança, quan no al refús obert, dels estudiants cers el discurs oficial de les autoritats universitàries sobre el nou pla, el qual entenen com simple hipocresia i mentida.
(...) No és qüestió de culpabilitzar als governants. L’autonomia universitària, per la qual varem lluitar en la nostra joventut, ha acabat convertida en instrument de tota mena d’abusos i corrupteles. ¡Viure per veure!
Jordi Maluquer de Motes, ¿Sobran profesores universitarios en Espanya?, La Vanguardia 13-07-2009.
