(...) tradicionalment moltes cadenes [de TV] han demostrat un cert partidisme (...) Però en la televisió ideològica aquesta tendenciositat implícita és substituïda per un maniqueisme explícit. Es tracte de treure’s de sobre la postura dialogant o temperada dels 90, per professar sense rubor una determinada ideologia. (...)
Lògicament, no n’hi ha prou amb declarar-se d’un color concret per obtenir audiència; a més, cal fer-ho bé. (...)
No hi ha cap interès en amagar la ideologia dominant, doncs el truco consisteix en mostrar-ho obertament (...).
(...) Se’n farien creus del que s’aconsegueix en uns pocs metres quadrats gràcies a professar en públic una ideologia determinada amb una bona dosi de dialèctica.
Els sociòlegs saben bé perquè la fórmula funciona. És un vell mecanisme psicològic: la necessitat d’autoafirmar-se constantment en les pròpies creences. No crec que Intereconomia TV hagi convertit a la dreta a molts ciutadans. La seva audiència ja és de dretes i la sintonitzen per escolta el que pensen i sentir-se reconfortats en les seves pròpies idees. L’eslògan del diari del grup Intereconomia ho resumeix a la perfecció: “Tu ho penses, nosaltres ho diem”.Però aquest “nosaltres et direm el que penses” resulta sospitós, doncs tan impossible és saber el que pensa tota una audiència com publicar quelcom amb el qual tot el públic hi estigui d’acord. Així que, en realitat, es tracte d’un: “tu acabaràs pensant el que nosaltres et diguem”, el somni de qualsevol mitjà afiliat a una ideologia determinada. (...)
Però hi ha més exemples de televisió ideològica en plató pastera amb bons resultats. Tenim un Barça TV i un Real Madrid TV, als quals no considero canals temàtics sinó ideològics. El futbol és una religió i l’equip favorit la ideologia per la qual a aquesta religió s’hi accedeix. En ambdues sintonies la imparcialitat esportiva (...) és eclipsada per una incondicional adoració als colors (...). És més efectiva una televisió lliurada a un determinat equip que al futbol en general ja que tenen més adeptes les ideologies “Barça” i “madridisme” que la religió “futbol”.
Fernando Trías de Bes, De la televisión analógica a la televisión ideológica, La Vanguardia 5-09-2010.
