Els capítols 6 i 7 tracten del poder econòmic i del capitalisme.
Aquest capítol tracte dels altres principals poders operatius en les nostres societats actuals.
Blanqueig de diners
Els fets
Per ordre de la fiscalia de Roma, la Guàrdia de Finances es va confiscar ahir de 23 milions d’euros de l’Institut d’Obres per a la Religió (IOR) (...) sota la sospita d’incompliment de els normes contra el rentat de diners. (...)
Encara que el IOR –el banc del Vaticà- s'havia vist implicat en el passat en gravíssims escàndols financers, mai s’havia pres a Itàlia una mesura com la d’ahir. (...)
El IOR es va veure involucrat , fa trenta anys, en la fallida fraudulenta del Banc Ambrosià. El llavors president del IOR era l’arquebisbe nord-americà Paul Marcinkus, contra qui Itàlia va decretar ordre de captura, però no es va poder executar ja que tenia passaport vaticà. Encara avui perdura el misteri sobre dues morts relacionades amb el cas de l’Ambrosià. Una d’elles va ser la de Roberto Calvi
(...) El IOR ja apareixia com possible protagonista en un dels darrers escàndols de corrupció de polítics propers a Silvio Berlusconi.
Eusebio Val, La policía confisca 23 millones al banco del Vaticano por presunto blanqueo, La Vanguardia 22-09-2010.
Una resposta
El president de l’Institut d’Obres per a la Religió (IOR), el banc del Vaticà, va considerar que la confiscació de 23 milions d’euros de la institució que dirigeix, per presumpte incompliment de els normes contra el rentat de diners, va ser una mesura desproporcionada i injusta. Segons Gotti Tedeschi, la Fiscalia de Roma ha aprofitat un mer error de procediment en una transferència a l’exterior per atacar a l’IOR i al Vaticà.
(...) El president de l’IOR va admetre que hi pot haver un error en una operació, però de pur caràcter administratiu. (...)
Gotti Tedeschi, dóna classes d’ètica de les finances a la universitat (...) el IOR confia en ser inclòs molt aviat a la 'white list', la llista de països que acrediten respectar estrictament les regles contra el rentat de capitals.
Eusebio Val, El banco del Vaticano denuncia ser víctima de un ataque injusto, La Vanguardia 23-09-2010.
8.1 Les institucions religioses
Aquest apartat mostra exemples dels diferents tipus del poder exercit per diferents estructures de caire religiós i, eventualment, la seva relació amb altres entitats de poder.
Els temes que conté són:
8.1.2 Monoteistes
8.1.3 Catòlica
8.1.4 Cristianes
8.1.5 Judaica
8.1.6 Musulmana
8.1.7 Sectes
(...) la llei sí que discrimina positivament als hindús (i sijs) d’origen dàlit, encara que no als cristians o musulmans amb el mateix origen. A Delhi, que va ser ciutat de cultura musulmana fins fa seixanta anys, la nova casta política que va dur la independència –els 'brown sahibs'- sembla haver dissenyat la postració dels musulmans. Un nombre cada cop més gran de joves musulmans (més de 600.000 cada any) no té més sortida que emigrar al golf Pèrsic. La crua realitat és que per llogar un pis o trobar una bona ocupació a l'Índia, ser musulmà tanca moltes portes.
Musulmanes ignorados, La Vanguardia 10-04-2010.
Per a l’Esglèsia catòlica, l’èxode de cristians de Terra Santa és quelcom dramàtic, una ferida a les seves arrels més profundes i un menyspreu al pluralisme i la democràcia en les societats de l’àrea. El Vaticà sempre ha estat un abanderat de la pau entre israelians i palestins. La Santa Seu
Eusebio Val, El Papa habla de “absurda violencia” e insta a la paz, La Vanguardia 2-11-2010.
Territori
Territoris de propis a compartits
El papa [Benedicte XVI] i els bisbes porten anys acusant als governs del continent –entre ells el socialista espanyol- d’ordir lleis tendents a expulsar Déu de l’esfera pública, i a conferir a la religió l’estatus de vivenda privada.
(...) L’Església catòlica, que va veure durant anys amb neguit les mesquites en territoris històricament ‘seus’, percep ara com pròpia l’ofensa als fidels de l’islam. (...)
“(...) la religió no pot ser un fet privat”, va dir el secretari general de la Conferència Episcopal
(...) I en la secretaria d’Estat vaticana condeix el temor que els grans perjudicats siguin els cristians de països islàmics, els quals viuen ja amb una minvada llibertat religiosa.
María-Paz López, La paradoja del alminar, La Vanguardia 2-12-2009.
Competència ... segons com es miri
El Patriarcat de Moscou acusava als catòlics de fer proselitisme entre els fidels ortodoxos en una terra també cristiana. Els bisbes catòlics negaven aquesta acusació i argumentaven que la seva missió evangelitzadora es dirigia a les minories catòliques del territori de l’antiga URSS.
Gonzalo Aragonés, Moscú establece relaciones diplomáticas con el Vaticano, La Vanguardia 4-12-2009.
Què no funciona en les religions?
Sis dies de violència a l’estat de Rakhine,
on conviuen budistes i musulmans, han deixat almenys, 84 morts i han forçat a
fugir més de 22.000 persones, segons l’ONU. Els musulmans pertanyen al poble
rohingya, no tenen estat propi i són una minoria perseguida a Rakhine.
Sobreviuen com poden en camps de refugiats a la frontera amb Bangla Desh. Tant
el govern birmà com el bengalí els consideren immigrants il·legals. Els
budistes ataquen els rohingya. Aquesta vegada han cremat més de 4.000 cases.
Reuters, Més de 84 morts i 22.000 desplaçats per la
violència ètnica, La Vanguardia 29-10-2012.
Símbols
Símbols i senyals: fan o no fan mal?
El minaret és una senyal d’una presència. No té res de polític ni d’agressiu. (...)
Com deia una jove musulmana en declaracions a la televisió francesa: ahir va ser el vel, avui és la burka i ara toca el minaret. Efectivament aquí hi ha la malaltia. (...) Atacant els minarets, Suïssa ataca un símbol d’una religió (...).
Evidentment a viure junt se n’aprèn i no es pot fer més que en el respecte mutu, el qual inclou també el respecte a les lleis i al dret. (...)
Curiosament Suïssa ha estat molt “comprensiva” amb el fill de Gadafi el qual va ser detingut a Ginebra per agressió i brutalitat vers els seus empleats. Les autoritats el van alliberar i van negociar amb el seu pare per arribar a un acord. Succeeix el mateix amb altres musulmans que van al país helvètic a dipositar milers de milions als seus bancs. Suïssa els tarcte amb enorme atenció i respecte. I se n’oblida justament que són portadors d’aquest islam que li fa tanta por.
Tahar ben Jelloun, Minarete, burka, identidad nacional, La Vanguardia 6-12-2009.
Jerarquia
En el món actual, les Esglésies s’han convertit en un factor de conflicte i un obstacle per a la “salvació”, sigui això el que sigui. Sobreviuen perquè les seves jerarquies volen conservar el poder i els seus privilegis.
(...) La tesi que vull presentar aquí és que les religions estan mortes, i mereixen estar mortes (...) El que està mort, en un sentit més profund, són les religions “morals” com garantia de l’ordre racional del món.
La institucionalització de les creences, que va donar origen a les Esglésies, va incloure (no sé si només a la pràctica o com factor necessari) una reivindicació del poder històric, en el sentit que era gairebé natural i necessari que una religió moral es convertís en una institució temporal poderosa. És el que sembla haver succeït amb el catolicisme, però es poden veure molts altres fenòmens similars en la història de les religions. Inclús el budisme va engendrar un Estat, el Tibet dels lames (...) Arreu –per exemple en l’hinduisme-, el mateix fet que existeixi una diferència entre clergues i llecs fa que la religió es converteixi en una institució, l’objectiu principal de la qual és sempre la seva pròpia supervivència. (...) la mort de les religions institucionalitzades no significa que no tinguin legitimitat. Senzillament, arriba un moment en el qual ja no són necessàries. I aquest moment és la nostra època, perquè, com es pot veure en molts aspectes de la vida actual, les religions ja no contribueixen a una existència humana pacífica ni representen ja un mitjà de salvació. La religió resulta un poderós factor de conflicte en moments d’intercanvi intens entre mons culturals diferents.
(...) en el món actual, sobretot en l’Occident industrial, la religió com institució s’ha convertit en un factor de conflicte (...) La religió que està mora és la religió-institució, la qual va contribuir enormement al desenvolupament de la civilització però, al final, es va convertir en un obstacle.
(...) La lluita contra la supervivència de les religions de les quals parlo té poc a veure amb la negació racionalista de tot significat als sentiments religiosos.
(...) L’oposició [de l’Església catòlica] contra qualsevol forma de llibertat d’elecció en tot el relacionat amb la família, la sexualitat i la bioètica és continua i intensa, sobretot en països com Itàlia i Espanya. Tinguem en compte que l’Església s’oposa a lleis que no obliguen, sinó que només permeten la decisió personal en aquests assumptes.
(...) Mentre no s’elimini l’aspecte autoritari i de poder de les religions, serà impossible avançar vers l’enteniment mutu entre les diverses cultures del món.
Aquesta conclusió pot semblar paradoxal, ja que, en general, s’ha considerar que la religió era un mitjà d’educar a la humanitat vers la caritat, la pietat i la comprensió. En molts sentits, la compassió sembla ser la base fonamental de tota experiència religiosa. (...) l’era de la religió-institució s’ha acabat i la seva supervivència només es deu als esforços de les jerarquies religioses per conservar el seu poder i els seus privilegis. (...) Segurament, el verí de l’universalisme es va estendre pel món gràcies als conqueridors europeus, els quals són responsables de l’estricta associació entre conversió (al cristianisme (...)) i imperialisme (...).
Gianni Vattimo, ¿Es la religión enemiga de la civilización?
Catecismes
[les religions] redueixen la totalitat de l’experiència mística a un catecisme, i aquest reduccionisme les converteix en el caldo de conreu dels fonamentalismes.
Un fonamentalisme és ‘l’absolutització’ del relatiu; la generalització del que és particular i la simplificació del que és complex. El resultat final és imposat com obligatori i universal(...)
El catecisme sempre va ser fidel company dels absolutismes, perquè, com ells, és generalista i simplificador.
Lluís Amiguet, entrevista a Juan José Tamayo, “A las religiones les falta humor”, La Vanguardia 12-11-2006.
Filigranes entre teologia i política
Connexió i interferències entre Església o religió i política. Condicions per a la pau. Relacions entre fe i ateisme. Són "alguns punts clau per a la vida eclesial", segons Benedicte XVI en el seu balanç de l'any 2009 davant la Cúria Romana. El
La primera reflexió papal recau a Àfrica i "també en moltes altres parts de la Terra" (...), territoris on es fan nomenaments episcopals controvertits, declaracions episcopals polèmiques, manifestacions al carrer amb el beneplàcit o la participació de bisbes.
(...) la qüestió proposada de l'Església a l'Àfrica al servei de la reconciliació, la justícia i la pau (...) és una temàtica teològica i sobretot pastoral, però també podria ser malinterpretada com política. (...) No s'ha de cedir a la temptació de prendre personalment part en la política i de convertir als pastors en líders polítics.
Oriol Domingo, Obispos de paz sin liderazgo político, La Vanguardia 10-1-2010
Separació del Cèsar i Déu, dels homes i dones
L’oposició de Pau a l’Imperi [Romà] es basava en la seva negativa a reconèixer al Cèsar com Déu, Fill de Déu, Salvador i Redemptor del Món(...) Pau es comporta com un iconoclasta del Cèsar, i això en la seva qualitat de cristià i de ciutadà de l’Imperi. La qual cosa resulta provocadora, subversiva, revolucionaria (...).
[malgrat la idea paulina d’igualtat de tots els creients] (...) en altres cartes es troben textos patriarcals(...) En un primer cas es tracta d’una interpolació d’un seguidor de Pau. En un segon estem enfront una obra que no és d’autoria paulina. S’elimina així molt aviat l’autoritat de les dones i es substitueix la igualtat paulina per la desigualtat antipaulina.
Juan José Tamayo, En busca de Pablo, El País 21-10-2006.
¿Separació del César i Déu?
“Però respectar la nostra religió vol dir també respectar les lleis del país on vivim”.
Rodrigo Carrizo Couto, Fabricando la islamofobia, El País 6-12-2009.
Conflictes polítics convertits en religiosos
Sempre vaig témer que el conflicte polític d’Orient Mitjà es convertís en religiós, i és exactament el que està passant(...) en les guerres de religió el temps no té importància: els anys de guerra es converteixen en segles i les parts s’enfronten durant generacions.
Els líders àrabs, abans nacionalistes o d’esquerres, al convertir-se en islamistes adquireixen la mentalitat dels resistents a les creuades: “Si varem poder resistir als creuats cristians fins que se’n van anar dos-cents anys després, també treurem als creuats sionistes encara que costi segles”.
(...) un milió d’immigrants de Rússia creuen que amb els palestins cal fer el que Putin –l’admiren- ha fet amb els txetxents. També creuen que cal conduir l’Estat a l’estil del KGB.
(...) [amb] el triomf electoral de Hamas a Gaza: Egipte, Jordània, Estats Units i Israel es van acoquinar davant la possibilitat que s’estengués per tot el planeta, i així varem iniciar amb el seu beneplàcit un embargament i un bloqueig que va convertir Gaza en una presó.
(...) el millor per a tots seria reduir el perfil del conflicte (...) reconduir-lo: fer que l’enfrontament deixi de ser religiós i torni a ser polític.
[Obama] vol canvi i canvi de veritat, però no sé si té temps (...) el que no faci al principi no ho podrà fer després. El lobby jueu se l’imposarà.
Lluís Amiguet, entrevista amb Avishai Margalit, La Vanguardia 16-02-2009.
Benedicte XVI a Terra Santa
(...) les connotacions polítiques de la visita a Terra Santa de Benedicte XVI (...) han estat més que evidents (...).
El Papa “no mesclarà política i religió”, havia advertit la Santa Seu. Però
(...) L’actitud de la Santa Seu vers Israel ha estat durant dècades negativa i fins i tot hostil, en primer lloc per consideracions d’ordre teològic (...). Les consideracions teològiques han deixat lloc després a les d’ordre polític (...) motivada per consideracions que tenien a veure amb la seva política vers el món àrab i el destí de les comunitats cristianes en la regió i dels llocs sants del cristianisme a Terra Santa (...).
Les actuacions d’ambues parts van crear moments de gran tensió. L’aixecament de l’excomunió al bisbe negacionista de l’holocaust jueu (...), el retorn a la missa en llatí, amb les seves agreujants expressions per als jueus i l’iniciativa de canonització de Pius XII, el silenci del qual enfront de la persecució nazi critiquen els jueus, són altres temes controvertits. Però també Israel ha aportat el seu amb la seva política restrictiva i les limitacions que, per raons de seguretat, imposa als fidels cristians residents en els territoris ocupats, i sobre tot, amb la manca d’acord que, segons l’Església, ha de donar-li seguretat jurídica i fiscal per realitzar les seves tasques a Israel.
(...) Passaran encara dècades, si no segles, abans que jueus i cristians podem desembrassar-nos del pes d’una història horrorosa.
Samuel Hadas, Un peregrinaje político, La Vanguardia 28-05-2009.
Guerres religioses a Europa
D’ençà començaments del segle XVII, i coincidint amb la Guerra dels Trenta Anys, el món va ser conscient que havia entrat en una greu crisi econòmica. Els excessos dels anys anteriors, facilitats en forma de liquidés en or provinent del Nou Món, van començar a passar factura per la via d’una caiguda dels sous reals i la sensació que tot estava per enfonsar-se. Aquesta sensació no deixava d’amplificar-la la guerra entre el nord protestant i el sud catòlic que en el continent europeu lliuraven la batalla per a l’hegemonia política, econòmica i religiosa.
Juan Ignacio Crespo, El origen de las crisis y ssu perpetuación, El País 5-09-2010.
Guerres de l’islam i del cristianisme
L’islam i el cristianisme, certament, tenen una llarga història de conflictes (...) els cristians pensen gairebé sempre només en les guerres de conquesta empreses pels musulmans, que els dugueren fins Espanya i a les portes de Viena. Els musulmans, per la seva banda, pensen sobre tot en les creuades i en el colonialisme i l’imperialisme d’Occident, el qual va sotmetre a la pràctica tot l’àmbit musulmà, des de l’Atlàntic fins Indonèsia, al seu control polític i militar. Per aquest motiu, la desconfiança i el recel estan molt estesos en les dues bandes.
(...) Mahoma (...) va haver de ser alhora home d’Estat i general; no retrocedia davant l’enfrontament armat (...) no només va unificar l’Aràbia de les tribus i dels clans, sinó que va elevar als àrabs a un nivell religiós comparable al dels grans regnes veïns. És indiscutible que a través de l’Alcorà el Profeta va prestar a innombrables éssers humans del seu segle i dels segles posteriors una infinita inspiració, infinits coratge i força per a un nou inici religiós. (...) el Profeta mor com un home d’Estat i general reeixit a braços de la preferida de les seves dones.
Juan G. Bedoya, entrevista a Hans Küng, “Fanáticos los hay en todas las religiones”, El País 25-06-2006.
Uns assassinats, dues variants
(...) vuit cooperants metges occidentals i dos intèrprets locals van ser morts a trets pels talibans (...).
Els morts eren membre de l’ONG cristiana Missió d’Assistència Internacional (AIM en les seves sigles en anglès). (...) Un portaveu talibà va assegurar (...) que tenien sospites que la tasca humanitària del grup amagava un programa d’evangelització i de conversió dels musulmans afgans al cristianisme. (...)
(...) Aquesta organització es defineix com una agrupació cristiana que fereix al poble afgà programes mèdics i educatius.
David Alandete, Los talibanes matan a balazos a 10 miembros de una misión médica, El País 8-08-2010.
Sis nord-americans (...), una alemanya, una britànica i dos afgans, voluntaris d’un equip d’assistència sanitària, van ser trobats morts (...). Els talibans s’han responsabilitat dels assassinats al·legant que eren missioners cristians que “repartien bíblies traduïdes al dari” i “espies d’Estats Units”. (...)
Els talibans es van atribuir (...) “la mort de nou missioners”. (...) “Duien bíblies en dari, mapes, sistemes GPRS. Tenien indicades les posicions dels combatents talibans” (...).
El director d’IAM va refusar les acusacions de proselitisme. “IAM és una organització cristiana (...). No distribuïm bíblies, això és una mentida”.
Redacció i agències, Los talibanes matan a ocho sanitarios occidentales, La Vanguardia 8-08-2010.
Nigèria
Molts a Nigèria temen (...) que els atacs tinguin relació amb l’actual curs polític, en el qual estan previstes unes eleccions primàries en el partit del govern (...). Jonathan (cristià) va ocupar la presidència del país després de la mort d’Umaru Yar’Adua (musulmà) sense acabar el seu mandat, i ara s’hauria d’enfrontar a un candidat musulmà. L’equilibri de poder a Nigèria, entre el sud cristià i el nord musulmà, exigeix una alternança.
(...) la violència entre musulmans i cristians es remunta a 1960, data de la independència d’aquest país de 150 milions d’habitants, i ha costat la vida a desenes de milers de persones.
Redacció i agències, Los ataques a cristianos en Nigeria se extienden a objetivos no religiosos, La Vanguardia 4-01-2011.
Massacres inter-religioses
Històriques
Els trenta i un volums de documents relatius a les massacres efectuades pels catòlics irlandesos durant la rebel·lió de 1641 i les no menys cruentes represàlies de l’exèrcit anglès a les ordres d’Oliver Cromwell són considerats per alguns historiadors el primer dossier de crims de guerra del qual se’n té coneixement.
Les gairebé vint mil pàgines (...) relaten les atrocitats comeses en la seva major part per catòlics rebles irlandesos contra colons protestants escocesos, una sèrie d’atacs que van comença a l’Ulster, es van estendre per tot el país i que encara formen part de la mítica Ordre d’Orange nord-irlandesa, que els recorda en els seves ensenyes i banderes. Els successos van ser el pretext emprat per Cromwell per aniquilar a dues derrotades guarnicions.
La detallada descripció dels assassinats en massa, violacions, robatoris, linxaments i crema de poblats sencers el segle XVII per part dels rebels catòlics va ser considerada durant molt temps secret d’Estat, donada l’explosiva naturalesa de les seves al·legacions. Però l’actual govern considera que ha passat prou temps per a que la veritat surti a la llum, i permetrà que es pengin a internet en un ambiciós projecte acadèmic (...). Un factor important per a que això hagi estat possible és la satisfactòria conclusió del procés de pau nord-irlandès i el clima de diàleg entre unionistes i republicans.
La rebel·lió irlandesa d’octubre de 1641 es considera un element decisiu en la formació de la identitat nacional (...). La majoria dels documents que ara es faran públics consisteix en testimonis de familiars i amics de víctimes recollits per religiosos de l’Esglèsia d’Irlanda (anglicana).
Rafael Ramos, Masacre nada virtual, La Vanguardia 9-03-2010.
Nigèria
Un nou episodi de la violència de caràcter ètnic i religiós que sacseja el centre de Nigèria es va cobrar ahir la vida de vuit cristians (...). Els agressors també van cremar una església a l'Estat de Plateu (...).
Els conflictes entre grups cristians i musulmans a Nigèria, degut sobretot a disputes territorials, s'han cobrat la vida de més de 13.000 persones des de 1999, quan el país va sortir d'un llarg període de governs militars.
(...) La presència militar i la imposició d'un toc de queda no van ser suficients per detenir nous brots de violència en la regió, on els musulmans de nord s'ajunten amb el sud predominantment cristià.
Agències, La violencia étnico-religiosa se recrudece en Nigeria, El País 18-07-2010.
El diumenge al matí, un grup d’homes armats amb armes de foc i matxets va acabar amb la vida de centenars de persones –les xifres oscil·laven entre els 300 i els 500 morts- en un nou episodi del conflicte ètnic-religiós, encara que d’arrels político-econòmiques, que castiga la regió. (...)
“Entre les tres i les sis del matí del diumenge, diversos fulanis (ètnia musulmana del nord de Nigèria) van atacar tres suburbis cristians. (...)
Els atacs es produeixen poc després d’un mes i mig dels enfrontaments entre zones cristianes i musulmanes de Jos, que llavors es van saldar amb 326 morts. (...) l’atac de diumenge (...) apunta a una represàlia pels xocs de principi d’any.
Malgrat que cal situar la religió en el context del conflicte, amb el nord de Nigèria musulmà i el sud principalment cristià (de fet, la ciutat de Jos, capital de l’estat de Plateau, està dividida en àrees musulmanes o cristianes), el succeït no és un batalla entre religions. O no únicament. Les divisions ètniques, polítiques i econòmiques nidifiquen a les arrels del conflicte.
Els pobles musulmans del nord de Nigèria (...), nòmades, ramaders i petits comerciants, són vistos com una amenaça pels agricultors cristians, que temen per les pastures. El fet que els primers recolzin, en general, al partit de l’oposició, el People’s Party, mentre la comunitat cristiana sigui partidària del partit governant, el People’s Democratic Party, afegeix a la disputa per la terra un component perillós: la lluita pel poder polític. I això és sinònim de diners en el primer productor de petroli d’Àfrica i un dels països més corruptes del món. (...)
Ahir el portaveu del Vaticà (...) va sortir al pas dels que apuntaven una guerra cristiano-musulmana i va subratllar l’arrel social del conflicte.
Xavier Aldekoa, Cientos de muertos en un nuevo choque étnico en el centro de Nigeria, La Vanguardia 9-03-2010.
Rerefons polític
Molts a Nigèria temen (...) que els atacs tinguin relació amb l’actual curs polític, en el qual estan previstes unes eleccions primàries en el partit del govern (...). Jonathan (cristià) va ocupar la presidència del país després de la mort d’Umaru Yar’Adua (musulmà) sense acabar el seu mandat, i ara s’hauria d’enfrontar a un candidat musulmà. L’equilibri de poder a Nigèria, entre el sud cristià i el nord musulmà, exigeix una alternança.
(...) la violència entre musulmans i cristians es remunta a 1960, data de la independència d’aquest país de 150 milions d’habitants, i ha costat la vida a desenes de milers de persones.
Redacció i agències, Los ataques a cristianos en Nigeria se extienden a objetivos no religiosos, La Vanguardia 4-01-2011.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)