Jugadors i deutes multimilionaris
El futbol en el món postcrisi és un microcosmos de l'economia global: fortament desigual (...), endeutat fins les orelles i protagonitzat per inversors globals i una elit de jugadors multimilionaris els sous desorbitats dels quals i mansions ostentoses (...) no tenen res a envejar als ja odiats banquers.
Els 732 clubs de futbol en lligues europees arrosseguen un deute de 5.500 milions d'euros (...). La situació ha inquietat tant a la UEFA que ha anunciat un nou pla de 'financial fair play (joc net financer) el qual donarà als clubs tres anys per sanejar els seus comptes i reduir la seva dependència del deute.
Però en el futbol, com en l'economia en general, el deute és un problema molt relatiu. "El deute per se no és dolent; si conforme pugen els nivells de deute pugen els ingressos per pagar els costos de servei, no hi ha problema" (...). I donat l'explosió del cost de fitxar als jugadors galàctics i costejar els sous (...) el superendeutament ha estat part essencial del model de negocis. "El futbol no és un negoci lucratiu per a ningú excepte pels jugadors estrella" (...) d'aquí la necessitat d'endeutar-se.
(...) Mentre les economies dels cinc països amb les lligues més lucratives –Anglaterra, Espanya, Itàlia, França, Alemanya- han patit una contracció del 5% des del 2007, els ingressos dels vint clubs més grans han pujat el 20%. (...)
Malgrat les males expectatives econòmiques a Europa, s'espera que els drets mundials de televisió pels propers tres anys de la Premier League es venguin per més de 1.300 milions d'euros, un augment del 70% més que el contracte del 2007 al 2010. El patrocini i el marketing semblen aguantar també be en la crisi i el públic en els estadis no cau de forma significativa.
Però la ruleta del model de negocis del gran club europeu –quant més deute, quants més jugadors galàctics, més ingressos- no deixa de recordar la lògica de l'era de la bombolla de Wall Street i la City.
Andy Robinson, Goles apalancados, La Vanguardia 4-04-2010.
Fortunes a les Lligues
El cert és que no hi ha gaire relació entre l'economia i les fortunes dels clubs de la "Lliga dels Diners". Fa tres dècades que el negoci dels vint equips va creixent molt més ràpid que les economies de les lligues riques. (...)
El futbol té una base de consumidors molt lleials. Les tres fonts del negoci d'aquests clubs aguanten i una d'elles –la venda de drets televisius- continua creixent com l’escuma.
A.R., entrevista a Alex Byars, "No hay recesión en la 'Liga del Dinero'", La Vanguardia 4-04-2010.
Això no pot continuar així
La conclusió per a tot el sector és unànime: això no pot continuar així. O es canvia de model o això se'n va en orris. El futbol espanyol viu sobre un polvorí. (...)
(...) l'anomenada llei Beckham, una llei aprovada el 2004 pel Govern del PP la qual, amb la finalitat "d’atraure a professionals estrangers qualificats", permetia als futbolistes estrangers tributar una taxa només del 24% de l'IRPF. Amb la reforma de la llei, els extrangers que cobrin un sou superior als 600.000 euros passaran a tributar a partir del 2010 el 43% de l'IRPF (...).
(...) Per a [l'actual president de la LFP], no convé jugar amb l'esport rei: "Més del 50 per cent de la població és seguidora del futbol, que dóna més de 85.000 llocs de treball directes i aporta l’u per cent del PIB. Aquest país no pot viure sense futbol i això el Govern ho sap".
Redacció, Los clubs viven sobre un polvorín, La Vanguardia 4-04-2010.
El futbol, reflex de l'economia
Si l'economia espanyola és ostatge dels seus atàvics desajustos estructurals i víctima del seus desfasaments conjunturals, passa el mateix amb el futbol. Perquè, a fi de comptes, ¿què és el futbol, si no el viu reflex d'una economia?
En el futbol es donen tots els ingredients desencadenants de la nostra crisi genuïna 'made in Spain'. Actius adquirits a preus desorbitats, pagant el gust i les ganes, donant valors excelsos a intangibles (trànsfers de jugadors) de qüestionable mesura i finançant tanta inversió a cop d'exagerat endeutament, a curt i a llarg termini.
Deutes que rebassen les capacitats normals per ser liquidades i que, arribat el moment, es renoven i difícilment es cancel·len, engrandint la bola de l'endeutament.
(...) despeses per sobre de les possibilitats reals, desbordant els muntants ingressats, amb nòmines milionàries que de tant en tant, com passa ara, deriven en impagaments a jugadors i empleats.
Resultats d'explotació negatius rematats amb despeses financeres (...) donant en garantia tots els actius haguts –estadis, ciutats esportives, instal·lacions, drets sobre jugadors... – i per haver –taquillatges, futurs ingressos de televisió i traspassos de futbolistes...-. L'import i signe dels comptes de pèrdues i guanys es confia a la bona sort de les plusvàlues extraordinàries, gràcies a la venda de jugadors i als 'pelotazos' d'operacions immobiliàries (...).
(...) En el futbol anglès, per més poder econòmic que ostenti (...) la fallida està servida.
José Mª Gay de Liébana, Liga de las estrellas: radiografía económica, La Vanguardia 4-04-2010.
