La universitat no pot ser un departament més de l’Administració.(...) El que caracteritza el nostre sistema d’educació superior a EUA. és la varietat. Hi ha més de quatre-centes institucions universitàries amb sistemes de finançament, admissió, qualitat i preus diferents. I cap és totalment estatal.
Un curs en una bona universitat costa entre 30.000 euros fins gairebé gratis. Però cap universitat, cara o barata, renuncia als millors estudiants, siguin pobres o rics. Així que el difícil no és pagar, sinó ser admès. El nostre president Barack Obama és un bon exemple. Un cop t’admet, la universitat s’encarrega d’ajudar-te a pagar el cost: amb préstecs, amb beques, amb un lloc de treball a temps parcial a la pròpia universitat o en una empresa col·laboradora, o amb una combinació de tot l’anterior.
No hi ha cap raó per la qual tots els estudiants de secundària hagin d’anar a la universitat, però és necessari garantir que tots els que tinguin el talent i les ganes hi vagin. I, sobretot –i en això si que som diferents-, que tots els que hagin estudiat siguin capaços de trobar o crear una empresa en la qual convertir el seu talent i esforç en riquesa per a la comunitat.
Lluís Amiguet, entrevista a David Gardner, “Echamos a cuatro Nobel por faltar a sus clases”, La Contra, La Vanguardia 19-05-2009.
