(...) ”les ordres religioses que regentaven les escoles industrials anaven cada dilluns als tribunals per aconseguir nous nens perquè l’Estat els pagava segons el nombre d’alumnes.
Avui pot semblar estrany que em fessin això. Però el poder de les ordres religioses era tan gran que el Govern no s’atrevia a intervenir. Si un nen moria en un institut no estaven obligats a informar a la policia per a que investigués. Com que a dintre hi havia una Església, es considerava terra consagrada que no es podia corrompre. (...).
(...) T’enfrontaves a tot tipus de càstigs corporals. Et colpejaven a les mans o al ‘trasero’, et retorçaven el coll, hi havia tot tipus de càstigs. Et pegaven amb qualsevol cosa. Ho feien per a que et conformessis.
Aquells enormes dormitoris amb 250 nens tenien una habitació de càstig i s’escoltaven els crits dels nens plorant d’horror i de dolor. Els crits s’escampaven per tot el dormitori i era una altra forma de ficar-nos la por al cos. I abusaven sexualment dels nens, els degradaven sexualment davant dels altres nens. (...) Jo era una persona forta (...) I a la gent amb caràcter sempre la duien a l’habitació de càstig i allà dos o tres germans (“hermanos”) feien el volien amb tu, per satisfer els seus costums més bruts.(...).
Molt nens estaven com morts. En realitat mai van tenir vida”.(...)
“Durant molt temps varem intentar que es reconegués el que va passar a les escoles. (...) en opinió de molta gent els religiosos que van cometre els abusos havien d’haver estat identificats però les ordres eren molt reticents a admetre el que va succeir; per a ells no havia passat res i hauríem d’estar agraïts perquè s’havien ocupat de nosaltres. Han estat obstruint molt. No volien lliurar cap document perquè sabien que (...) molts haurien acabat a la presó. Per ser sincer, es va arribar a un acord amb aquestes ordres, les quals van acceptar lliurar aquesta informació amb la condició que no sortís de la comissió i no es publiqués.
Les ordres havien lliurat a alguns seglars que van cometre abusos per fer veure que afrontaven el problema. Però mai van lliurar als majors perpetradors. Els traslladaven d’escola a escola i els canviaven el nom.
(...) no crec en una església que s’amaga en la llei canònica per amagar els seus abusos. Crec que ara a Irlanda està passant amb els nens immigrants els que ens va passar a nosaltres. Hi ha massa menors immigrants que són duts a refugis i desapareixen. I a ningú sembla importar-li”.
Walter Oppenheimer, “Hacían lo que querían contigo”, El País 28-05-2009.
