Menjades de coco i violacions



Si els joves saben molt, potser voldrien anar-se'n
(...) un món que vius en el passat. S’assembla al dels coneguts amish, amb els quals comparteixen arrels però mantenen diferències (com les relatives a l’ús de la tecnologia, respecte a la qual els amish solen ser més restrictius). Aquest univers aïllat (...) té gairebé 3.000 habitants. És un dels 50 assentaments menonites del país [Bolívia].
(...) Els homes vesteixen amb una granota de granger i barret de ‘cowboy’; les dones, amb vestits llargs estampats amb motius florals i un gran barret blanc. Nens i nenes són còpies en miniatura dels adults.
“Els ministres són molt tancats. Pensen que tot el nou és dolent, i no deixen llibertat a la gent. El meu pare va haver d’abandonar les seves intencions. Si no, l’haurien expulsat. El progrés és un monstre als ulls dels vells”.
(...) els menonites (...) es mantenen desconnectats del món, “font de temptacions”. Van sorgir el segle XVI com un grup cristià anabaptista d’origen germànic. Perseguits a les seves terres d’origen, van establir colònies en els països que els van permetre conservar les seves formes de vida. Procedents de Paraguai, Mèxic i Canadà, van començar a arribar a Bolívia el 1958, on s’hi troben algunes de els comunitats més aïllades. El mig centenar de colònies del país, d’entre 1.000 i 6.000 habitants cadascuna, es reparteixen pels departaments de Santa Cruz, Beni i Tarija.
Segons la Conferència Mundial Menonita, els seus fidels es troben a més de 60 països. Alguns estan completament integrats en la societat moderna, sobretot en els països del Primer Món (...).
“Les rodes de ferro dels tractors tenen un motiu”, argumenta el bisbe menonita [d’una colònia]. “Amb la llanta de ferro no es pot córrer. Només serveix per treballar. Si posem goma els joves correran. Ja passa a altres colònies on està permesa. A més, poden anar a la ciutat. I nosaltres no volem posar facilitats per a que això succeeixi”.
[Hi podrien anar en ‘buggy’, petites carrosses tirades per cavalls ...] El ‘buggy’ no hi arriba. La ciutat és massa lluny i el cavall es cansa.
(...) “La música també està prohibida (...). Atordeix l’esperit, el mateix que l’alcohol. És més perillós en els joves, que senten curiositat per a tot (...)”.
(...) “Els menonites estudiem el justet per fer la vida a la granja. Si els joves saben molt, potser voldrien anar-se’n”. En aquestes societats patriarcals, els homes estan destinats a ocupar tots els càrrecs dirigents. Pràcticament totes les dones es dediquen a les tasques de la llar i a tenir cura de la seva nombrosa prole.
(...) els menonites s’enfronten ara a una amenaça que per primer cop prové de dintre. La policia boliviana va detenir (...) a vuit membres [d’una colònia de més de 2.000 habitants] per haver violat presumptament a 100 dones de la seva pròpia comunitat. (...) Al poc temps que es coneguessin aquests fets es va descobrir un altre cas similar (...).
Jordi Busqué, Menonitas desconectados del mundo, El País Semanal 2-08-2009.

Forta personalitat contra víctimes febles
[La víctima] va acudir al xalet i allí li van realitzar un ritus satànic per treure-li els dolors. Però ja no els va poder deixar [als acusats]. La dona va ser convençuda amb amenaces i vexacions per continuar en la casa i lliurar més diners. Assistia a les festes satàniques i coneixia a nous clients, els quals s’anaven sumant a una incipient secta. Els seus adeptes es convertien en esclaus. Ells havien de fer tasques de paleta. Elles, tasques de la llar. En el jardí hi havia una caseta on tancaven els que no es portaven bé.
La Guàrdia Civil creu que el líder podria haver emprat algun narcòtic per sotmetre a les seves víctimes. Però pel damunt de tot, els investigadors creuen fonamental la gran personalitat de Carlos Javier Rojas: “Tenia molta xerrameca. Era vencedor. I cal pensar que els seves víctimes eren febles, tenien problemes econòmics o afectius. Eren preses fàcils per a ell”.
Pedro Espinosa, El diablo abre consulta en Cádiz, El País 18-10-2008.