Preceptes i Lleis
És una obvietat de necessari record que la mil·lenària institució [l’Església catòlica] te un nodrit i poc brillant palmarès d’oposicions radicals, amb freqüència cruentes, al reconeixement de, pràcticament, tots els drets que formen l’actual patrimoni constitucional. I és ben sabut que l’Estat liberal, com incipient marc del ciutadà i espai de ciutadania, va ser format amb feines i fatigues guanyant parcel·les d’autonomia davant de diversos tipus d’intervencions invasives en l’esfera del subjecte. Una d’elles, de singular pes, l’eclesiàstica, regularment a l’empara del “poder temporal”. D’aquí que la primera pedra de l’ordre jurídic-polític de l’Estat de dret fos la separació d’aquest de la moral(...)
L’Esglèsia [catòlica] pot veure pecat en (...) tantes coses com ella decideixi. Però no imposar aquesta òptica, ni obstaculitzar el compliment per l’Estat del seu deure constitucional de difondre (...) la cultura dels valors que permeti viure en pau amb la diferència.
Perfecto Andrés Ibáñez, Ciudadanía: el verdadero ‘mal’, El País 26-07-2007.
Obeir Déu abans que als homes
"S'ha d’obeir a Déu abans que als homes", tal com ordena el llibre dels Fets dels Apòstols. És l’argument emprat per l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, per instar als catòlics a desobeir la nova llei de l’avortament aprovada pel Govern (...), a l’espera que el Tribunal Constitucional es pronunciï sobre el recurs presentat pel PP. (...) monsenyor Pujol propugna "l’obligació de no obeir en consciència quan les lleis de les autoritats civils s’oposen a les exigències de l’ordre moral". L’arquebisbe afegeix que "és especialment greu si aquestes lleis van en contra de la vida humana, des de la concepció fins la seva fi natural", en referència a la llei de l’avortament i una possible regulació de l’eutanàsia activa.
(...) a la darrera part de la seva carta setmanal, Pujol acaba advocant per la desobediència quan les lleis de les autoritats civils s’oposen a les exigències de l’ordre moral.
Esteve Giralt, El arzobispo de Tarragona insta a desobedecer la ley del aborto, La Vanguardia 15-09-2010.
Els bisbes, per sobre del Parlament?*
Els bisbes no només parlen de desobediència, sinó fins i tot posen “en qüestió la legitimitat dels poders públics” que elaboren i aproven unes normes “que violen” el dret a la vida. “les lleis no són justes pel simple fet d’haver estat aprovades per les majories corresponents, sinó per la seva adequació a la dignitat del a persona humana”, indiquen els bisbes.
(...) la comissió permanent de la CEE va (...) concloure que “podria representar una legalització encoberta de pràctiques eutanàsiques”. “la legalització expressa o encoberta (de l’eutanàsia) és inacceptable, crearia una pressió social intolerable” sobre ancians, discapacitats o impossibilitats i conduiria “a veritables homicidis”, assenyalen els bisbes. (...)
Però la possibilitat de permetre l’eutanàsia no és l’única crítica dels bisbes. També mostren un fort rebuig al tracte que rep en el text legal el dret fonamental a la llibertat religiosa, tot i estar recollit en la Constitució i en els acords Esglèsia-Estat, segons el seu parer no està prou tutelat en aquesta llei. Així, el projecte de llei estableix que els pacients tindran dreta a rebre “assistència espiritual o religiosa” si ells mateixos se la procuren i “sempre que resulti compatible amb el conjunt de mesures sanitàries”.
Finalment, els bisbes qüestionen el fet que amb aquest projecte de llei tampoc no es reconegui als metges i al personal sanitari el dret d’objecció de consciència, de manera que queden “reduïts a executors de la voluntat dels pacients” o dels seus familiars.
Redacció i agències, Els bisbes insten a desobeir la llei de mort digna si no es modifica, La Vanguardia 28-06-2011.
Veritat única
El Vaticà va donar a conèixer la tercera encíclica de Benedicte XVI, ‘Caritas in veritate’, la víspera de la cimera del G-8 a l’Aquila i dos dies abans de la seva trobada amb el president Obama. El moment escollit no va ser indiferent: el document recull la posició papal sobre la crisi econòmica i els seus efectes sobre els més afavorits.
(...) El Papa no només fa menció dels valors ètics que han de guiar la gestió política i econòmica, sinó que es pronuncia a favor d’un paper actiu de l’Estat.
(...) Pel Papa, la doctrina social només té sentit si es desenvolupa en el si de la veritat única. Amb ‘Caritat in veritate’, Ratzinger ha volgut, sens dubte, afirmar el compromís de l’Església amb aquells que més estant patint els efectes de la crisi; però pretén sobretot distingir aquest compromís del que mantenen forces polítiques o socials que proposen solucions semblants a les seves, només que al marge de qualsevol preocupació transcendent. L’encíclica no és el document d’un reformador socials, sinó d’un teòleg que cerca en l’actual crisi econòmica un terreny per reafirmar la seva fe.
El País, Encíclica contundente, 12-07-2009.
