(...) la degradació de la televisió comença als vuitanta, degut a que fins llavors la televisió la fan creatius que havien llegit llibres, però a partir dels vuitanta la tele la fan joves que, sobre tot, han vist la tele (...) ¡I es nota!
Tot es viu ja com si fos un partit de futbol, un espectacle: l’emoció fàcil i immediata de l’espectacle ha substituït a la creativitat. L ’educació avui és espectacle; primer ho va ser el periodisme, on els periodistes van ser suplantats per humoristes. Com que el discurs sobre l’actualitat era cada cop més banal, oficialista i irrellevant: ¿Perquè no substituir els periodistes per pallassos?
I un cop substituïda la informació per pallassos: ¿perquè no fer de l’educació un altre circ?. Els professors avui són avaluats per avorrits i divertits. Als alumnes els preocupa passar una bona estoneta, perquè la mesura de l’èxit és la diversió(...)
A la llarga, l’espectacle continu ens torna frívols, superficials, conformats, dominables amb unes quantes gràcies al dia.
[No sempre ha estat així] per a qui s’educava. Només les persones cultes tenen autèntica vida privada: criteri per escollir la seva música, els seus llibres, les seves converses, el seu menjar (...) I han aprés, per exemple, que la primera vegada que escoltes música clàssica pot avorrir-te, però si perseveres serà una profunda font de plaer el resta dels teus dies.
Lluís Amiguet, entrevista amb Peter Watson, “Sólo quien es culto tiene auténtica vida privada”, La Contra, La Vanguardia 1-09-2008.
