Petita història
La cultura nord-americana està saturada d'imatgeria, vocabulari, records i fantasies de caràcter militar. El seu militarisme no va néixer duran les guerres mundials o en la guerra freda, sinó que es remunta a l'origen de la pròpia República.
Molts del dirigents de la insurrecció antibritànica havien servit a la metròpoli en la guerra contra França anterior a la Revolució Americana. TotLa nova República va deixar clar que el seu Exèrcit controlaria el continent, i des del principi la seva Armada va assumir una missió l'abast mundial.
Des del nostre primer vaixell, el US Constitution (el qual, simbòlicament, encara està en servei), fins els més moderns 'drones' (avions no tripulats) la història d'Estats Units conjuga el desenvolupament econòmic i social amb el perfeccionament sistemàtic dels més innovadors mitjans militars. (...)
Durant la guerra civil, les dues guerres mundials, i també les de Corea i Vietnam, a Estats Units el servei militar era obligatori. En part, la guerra de Vietnam va acabar per l’amotinament dels reclutes i d'ençà llavors hi ha un Exèrcit professional, en la tropa del qual els afroamericans, els llatins i els blanc de pocs recursos tenen una presència desproporcionadament engrandida. Els seus oficials utilitzen l'Exèrcit per ascendir socialment, i qüestionar la competència, moral o utilitat d'aquest és políticament perillós, degut a que gran part del país compensa la carència d'un servei militar obligatori amb un frenètic patrioterisme.
(...) Com a força social independent, l'Exèrcit ja té un paper desmesurat en el funcionament de la democràcia a Estats Units. Que algun dia recorri a la força dintre del país no resulta quelcom tan hipotètic. (...)
Oficialment, el pressupost militar representa quasi el 5% del PIB, encara que segons altres càlculs podria arribar al 7%.
(...) La guerra i la seva preparació s'han convertit en un element clau per a l'economia i el sistema polític. No hi ha cap Estat ni circumscripció electoral sense instal·lacions militars, fàbriques d'armes, laboratoris de recerca i programes universitaris finançats per l'Exèrcit. (...) L'enorme costa de l’armament fa necessària la seva venda a altres països, la qual cosa fa inevitable la participació permanent en els seus assumptes militars. L’espionatge, les accions clandestines i les múltiples formes d'intervenció en altres països militaritzen tota la nostra política exterior.
(...) Els interessos dels serveis armats i la seva cultura, tancada sobre si mateixa, poc poden garantir que les seves capacitats vagin a estar sempre al servei dels grans valors democràtics.
El poc realisme del debat actual sobre Afganistan, on la nostra presència es justifica amb multitud d'explicacions oficials que, contradictòries i dispars, topen entre si, posa de relleu fins a quin punt les missions militars s'han convertit en quelcom allunyat del pensament polític sensat. Quant més gran és l'error, més difícil resulta la rectificació, ja que reconèixer-ho malmetria la nostra "credibilitat". (...)
Ara el poder militar nord-americà es justifica per si mateix, alhora que la seva conservació i en realitat el seu engrandiment s'han tornat finalitat en sí mateixes. El president ha destituït a un general díscol. El seu successor ha expressat amb més correcció les seves objeccions al cautelós calendari d'Obama de retirada d'Afganistan. Però, en absència de [el destituït] McChrystal, el president continua enfrontant-se a la indisciplina del militarisme nacional.
Norman Birnbaum, Antes y después del general McChrystal, El País 18-07-2010.
Exèrcit professional a Iraq
(...) la guerra d’Iraq –i la militarització de la política exterior posterior al 11-S- ha deixat unes forces armades fatigades, i els fracassos bèl·lics han posat en qüestió –dintre i fora d’Estats Units- l’hegemonia de la primera potència mundial.
Al contrari que a Vietnam, no obstant, l’existència d’un exèrcit professional ha immunitzat a la immensa majoria de la població –els qui no tenen familiars a Iraq o Afganistan- dels desastres de la guerra, i Estats Units ha continuat vivint com si estigués en pau. (...)
Obama es va veure obligat a fer un exercici delicat:declarar el final dels combats sense declarar victòria com Bush el 2003 però també sense que sembli una humiliació com la sortida de Vietnam el 1975.
Marc Bassets, Fin de combates, nuevas batallas, La Vanguardia 1-09-2010.
Temes relacionats: La mili alemanya qüestionada
