El consum [de cocaïna] s’ha multiplicat per quatre entre els joves en els darrers cinc anys(...)
Una explicació dels èxits [de la lluita policial contra el narcotràfic] és la qualitat de la investigació policial. “Tenim ara molt bona informació gràcies a la coordinació amb altres forces policials, sobretot d’Estats Units i Regne Unit”(...)
(...) els mateixos narcotraficants han incentivat l’augment del conreu a Perú i Bolívia, proporcionant ajuts als agricultors locals”(...) “Una altra qüestió (...) és l’emmagatzemament de grans quantitats de ‘coca’ per part de forces paramilitars, que ara sembla que l’estan traient al mercat”(...) Aquesta droga arriba a Europa a través d’Espanya per diferents vies: mitjançant contenidors, en vaixells gallecs que baixen a l’Àfrica, on se senten més segurs, i inclús en avió(...) un ‘jet’ privat va aterrar en un petit aeroport de Segovia(...) “Es tractava d’un aeroport que s’utilitza per a vols sense motor(...) Per a nosaltres va ser una sorpresa, però varem fer indagacions i varem descobrir que hi ha més de 50 aeròdroms d’aquest tipus a Espanya, alguns en llocs insospitats.
(...) la cocaïna s’ha convertit en una droga molt assequible a qualsevol butxaca, inclosa la dels adolescents(...).
L’explicació entre aquesta aparent contradicció entre èxits policials contra les grans xarxes enfront a un mercat interior perfectament abastit està en el mode en el qual s’afrontat la lluita contra el mercat minorista. O com no s’ha afrontat. “Des de fa uns anys el petit traficant campa pel terreny. Ja no s’investiga al camell, no hi ha policies per això i no hi ha jutges mentalitzats en aquest treball. És una investigació molt pesada per un resultat aparentment molt petit. Les comissaries no tenen gent per aquest treball i les policies locals tampoc el volen. Ens havíem oblidat del camell”.
Luís Gómez, El narcotráfico se dispara en Espanya, El País 15-01-2006.
