(...) una tarda de l’hivern de 1943 (...) a l’estació de metro de Bethnal Green (...) 173 persones havien mort. No degut a les bombes alemanyes, sinó a una allau humana (...). Es tracte de la major tragèdia civil registrada a Anglaterra en els darrers setanta anys, però el govern de Winston Churchill va censurar tota informació al respecte per por que la població es desmoralitzés.
En el barri (...) tothom sabia el que havia passat, per descomptat, però agents del govern van trucar porta a porta demanant discreció per a que no corres la veu i es debilités la fèrria resistència (...). Els diaris gairebé no van informar, i la notícia no va sortir al 'Nodo'.
No va se l’únic encobriment de desastres civils durant la Segona Guerrala informació. La raó per la qual set-cents marines d’Estats Units va morir durant els preparatius del dia D, per exemple, mai ha estat aclarida (...).
(...) un grup de supervivents ha escomès una campanya per a la construcció d’un monument de tota regla a l’entrada de les nefastes escales, per a que futures generacions recordin el succeït. L’assumpte continua sent fins a cert punt encara tabú, i recaptar un milió d’euros que precisa el projecte està resultant molt difícil. El govern laborista no en vol saber res.
“Si de veritat hagués estat responsable la Luftwaffe es tractaria d’herois enlloc de víctimes (...). I si hagués estat a Chelsea o South Kensinghton, no hi faltaria per descomptat els diners”. La campanya ha obert les ferides per les diferències de classe a la capital, la tradicional fractura entre el Est End i el West End.
Més persones van morir a Bethnal Green que en el desastre del camp de futbol de Hillsborough el 1989 (96 inxes del Liverpool), o quan el 1966 una pila de deixalles del carbó va enterrar un escola a Aberfan (144 víctimes, la majoria nens), o en els atemptats terroristes del metro de Londres. Però Churchill va decidir borrar-la de la història.
Rafael Ramos, La tragedia que Churchill borró, La Vanguardia 20-12-2009.
