(...) les exportacions dels darrers anys de primeres matèries van permetre als governs [d'Amèrica Llatina] disposar de diners per modernitzar els seus arsenals. El petroli veneçolà, el coure xilè i el gra brasiler han finançat en bona mesura, els míssils russos adquirits per Hugo Chávez, els F-16 nord-americans de Xile o els submarins de guerra encomanats per Brasília a França. (...)
(...) les despeses en Defensa es van enfilar dels 19.700 milions d'euros el 2003 als 26.800 milions el 2008 (...).
Els pressupostos militars llatinoamericans van augmentar a un major ritme que en la resta del món, però no tots gasten igual (...).
La costosíssima renovació d’arsenals al sud del riu Bravo es produeix en països assolats per les lacres del subdesenvolupament, les pandèmies, la desnutrició i la delinqüència. Succeeix en nacions de minsa cimentació institucional, i aparentment avocats a perpetuar un vici fundacional: l'insuficient sentit d'Estat de la seva classe política. La gana de molts perpetua el poder d’uns pocs a Amèrica Llatina, i "cap assoliment sembla ser definitiu", segons el resum d'Óscar Arias, Nobel de la Pau el 1987.
Juan Jesús Aznárez, Arsenales al sur del río Bravo, El País 3-1-2010.
