(...) l’existència d’aquests “nens de la guerra” o
“nens soldats” és una qüestió dolorosa i cada vegada més incòmoda per a la
comunitat internacional, (...) incòmode per la nostra necessitat de creure que
els nens són bons, innocents i incapaços de ser autors d’actes atroços.
(...) “Un nen de la guerra també és el que treballa a
la cuina, el que fa de missatger, el que està destinat a fer tasques
d’intendència...” (...).
Però, com es capten aquests menors i se’ls convenç per
actuar com el més sàdic dels soldats? “En el cas de l’EI [Estat Islàmic] a
aquests nens reclutats se’ls sol donar aliment i empara, alhora que es
garanteix l’aliment per a tota la família” (...). Hi ha altres fórmules. (...)
[els motius que van empènyer] a nenes que es van unir als guerrillers de les
FARC a participar en combats i fins i tot en assassinats “no van ser els que
tots voldríem creure” (...). “La majoria van fer el pas sense que hi hagués
amenaces, ni segrestos. Simplement es van unir a aquests grups armats per
proximitat, per una naturalització de la guerra, que per a elles era una cosa
quotidiana”. En aquest cas no va caldre adoctrinar-les, “n’hi va haver prou amb
crear un vincle emocional amb el grup”. (...) el resultat d’aquest estudi
podria extrapolar-se al que passa amb aquests nens i nenes soldat a moltes altres parts del món.
En el cas de Nicaragua i Hondures el sentiment
ideològic va jugar, tot i això, un paper més important. “En aquella època hi
havia una creença generalitzada que aquest conflicte podia propiciar un canvi
vital al món (...).
L’adoctrinament quedaria, per tant, reservat als
conflictes en què el factor religiós juga un paper molt important. “En aquests
casos, quan es detecta que hi ha un convenciment ideològic del menor es posa de
seguida en marxa una forta estructura per donar-li la doctrina (...). Així és
més fàcil convèncer aquest nens que hi ha una justificació a tot el que fan
(les persones que han de matar no són humanes) i, a més, hi ha premis, en
diners o promeses, d’un paradís segur si compleixen”.
No hi ha un patró concret sobre l’edat per a aquests
reclutaments. “Si són molt nens és més fàcil manipular-los i tenen més
probabilitats de ser utilitzats per a missions de més risc” (...). “Si són
menors de dotze o tretze anys, seran convençuts amb gran facilitat per fer el
que vulguin els adults” (...). “A aquestes edats es compleixen al peu de la
lletra totes les ordres sense qüestionar-les, en considerar-les com una cosa
natural, ja que no es disparen els valors morals, que sí que sorgirien en edats
més properes a l’adolescència”.
(...) la recuperació d’aquests nens i nenes soldats “és
més fàcil en aquells països que han iniciat un procés de pau”. Això afavoreix
el retorn a la societat d’aquests menors una vegada ha finalitzat el conflicte.
“Però és un error considerar només que ells no tenen cap culpa i que simplement
han estat víctimes del món del adults (...). Cal ajudar aquest menor a
resocialitzar-se, però també ha d’entendre que té una part de responsabilitat
per totes les accions comeses” (...).
Aquests menors veuen alterada la capacitat d’empatia.
“Són incapaços, una vegada reclutats, de posar-se al lloc de l’altre i el risc,
si no són tractats, és que es converteixen en psicòpates quan assoleixin l’edat
adulta”. (...) la clau passa per apartar-los d’aquesta situació de protecció,
acompanyament i reforç de la qual han gaudit mentre han estat en aquests
conflictes”. (...) Cal desprogramar la ideologia de l’adoctrinament.
Javier Ricou, La
guerra dels nens, La
Vanguardia 8/07/2015.
