(...) els remordiments, les lleis afganeses o fins i tot les prohibicions alcoràniques (...) són només un article de luxe per a consum dels que dia rere dia no es veuen obligats a enfrontar-se a la fam.
Abdul-Rahman és conscient que la producció de l’opi crea narcodependents, no només més enllà de les fronteres afganeses, sinó també al seu propi país. “Però jo no obligo a ningú a prendre drogues, només cultivo la planta. Fem això per salvar les nostres vides!”(...)
(...) Els cinc quilos d’opi en brut que obtindrà aquest any –que s’haurien convertit en 15 0 20 si agents anti-narcòtics no haguessin irromput a mitja temporada i intentat arruïnar la seva plantació- li reportaran una suma de diners equivalent a 147 euros.
“Si cultivés blat, només en rebria la meitat”(...) El repartiment de la producció ja s’ha acordat amb el propietari de la terra i amb els seus treballadors(...) La meitat, és a dir, 2’5 quilos, ja són propietat del terratinent. La resta de la producció se la repartiran a parts iguals treballadors i parcer.
(...) el comerç d’opi el 2005 va suposar el 52% del PIB afganès.
(...) la producció d’opi s’incrementarà (...) la raó d’aquest creixement és que els talibans “es valen del narcotràfic per finançar la seva guerra” contra els estrangers.
Marc Marginedes, L’opi, pa per a uns, droga per a altres, el Periódico 12-05-2007
