Com transformen les guerres


[Com transforma a les persones viure en guerra durant tres generacions?]
La cerca de protecció es torna tan obsessiva que és autodestructiva.
[La por, és el factor dominant?] Sí, i ens redueix la visió del món. En conflictes llargs, hom és programat per ser un guerrer i veu enemics arreu, la realitat es converteix en un perill, en animositat constant. Per superar-ho cal aprendre una nova psicologia, i per això és tan difícil la pau.
(...) La por provoca odi, extremisme, nacionalisme, xenofòbia, inclús racisme, i aquesta realitat s’infiltra a l’entorn íntim.
(...) les dones són més subversives, més escèptiques amb el sistema, amb la guerra, amb aquests jocs d'homes. (...) És difícil diferenciar la necessitat d'un exèrcit per defensar-se del que són els guerres inútils i inclús artificials. El conflicte palestí-israelià fa anys que s'hauria pogut resoldre, sabem què cal fer. (...)
La vida s'ha tornat molt barata perquè les persones moren en massa. Et tornes insensible davant els febles. (...) en una guerra hi ha una lògica distorsionada, les persones es convencen que aquesta és l'única realitat. Per això jo i altres amics com Amos Oz volem convèncer la gent que no estem condemnats a matar i morir, però és molt difícil. (...)
Ima Sanchís, entrevista a David Grossman, "El heroísmo está en los detalles", La Vanguardia 23-03-2010.


L’Alemanya post 1945
Sostenien [dos psicoanalistes en un llibre sobre la conducta de la societat alemanya d’ençà la fi de la II Guerra Mundial fins a mitjans dels anys seixanta en relació amb el seu passat contemporani] que aquella societat havia cercat en l’esforç sobrehumà de la recuperació industrial i econòmica de postguerra el refús a assumir, en el seu subconscient col·lectiu, els crims del nazisme.
(...) I afegien: “Varem utilitzar la transició i l’Estat democràtic per produir benestar, però a penes per produir coneixement”. No es referien a l’erudició professional (...), sinó al coneixement del orígens i del procés de creixement ètic –la consciència- d’una ciutadania. Situaven l’ètica política no només en la història, sinó en la responsabilitat de la ciutadania i, per tant, de l’Estat de dret. (...)
Però actuar d’aquesta manera requereix una decisió política de l’Estat de dret: requereix acordar quin és el seu origen ètic i procedir en conseqüència. Una decisió que sempre ha instal·lat una querella en els processos de transició i en la democràcia posterior.
Ricard Vinyes, La reconciliación como ideología, El País 12-08-2010.


Algèria
Una guerra reconeguda quaranta anys més tard. I encara amb molt silenci al voltant. La lluita de França contra els independentistes algerians entre 1954 i 1962 només va ser assumida com guerra pel Parlament francès el 1999. Abans eren 'esdeveniments', tot i les desenes de milers de morts i el milió d'exiliats. Uns 'esdeveniments' que, això sí, havien emmudit a les desenes, centenars de milers de francesos que van haver de realitzar el seu servei militar en aquella guerra que ni els anava ni els venia. I en què a més eren els dolents de la pel·lícula.
(...) El retorn a casa dels lluitadors en guerres contemporànies com la del Vietnam. El pare de Mauvignier va lluitar 28 mesos a Algèria, fent el seu servei militar. Mai li va parlar del conflicte. Va prendre fotos d'aquell temps, però no es veia la guerra, només gent i paisatges. I quan l'autor tenia 16 anys, el seu pare es va suïcidar. Mauvignier es preguntava fins a quin punt va pesar la guerra en aquesta decisió. I el silenci va prendre veu.
Signant novel·les em vaig trobar a molta gent que em deia que el seu pare tampoc li va parlar mai de la seva participació en la contesa ".
(...) És un llibre sobre la memòria, sobre com un esdeveniment callat, gairebé mantingut en secret en les famílies, pot afectar la vida de les persones. El passat pot tornar en qualsevol moment ",
Justo Barranco, El Vietnam de Francia, La Vanguardia 30-01-2011.